Nens extremenys? Si no podrem mantenir-los…

Tal i com vaig fer en un comentari anterior, i atès que em molesta profundament que algú es dediqui a intentar prohibir o limitar l’exercici de la llibertat d’expressió, difondré el cèlebre dibuix de la polèmica sobre l’adpoció de nens extremenys. Quan vaig publicar aquell comentari m’era absolutament igual el que poguessin pensar els islamistes, els espanyols monàrquics -atesa la reacció, tots devien ser-ho-, i els que tancaven mitjans bascos, i se m’en refot el que puguin pensar els extremenys i els espanyols, en general. Si no tenen sentit de l’humor, a l’igual que els totalitaris que deia abans, que es gratin… i si no volen rascar-se, que no ho mirin, que ningú els obliga. Sota quin pressupost mental actuen tots aquells que, des de l’amenaça, volen prohibir allò que els molesta? Sempre he tingut clar que els espanyols no han entès el que significa la democràcia, per això per molt que es vesteixin de seda ”mona se queda”. Totes les reaccions d’aquesta gent ho confirmen, com també ho confirma el fet que actuen amb un doble raser absolutament immoral. La pell fina que demostren quan se senten ofesos, es torna pell de cocodril a l’hora d’atacar als altres.

Són persones que continuen amb un complex d’inferioritat que mereixeria tractament psiquiàtic urgent. Però no són els millors del món? Han aconseguit superar els quarts de final en una Eurocopa… què més poden demanar? No tenen reaccions normals, per molt que s’esforcin en dissimular-ho. Segurament són massa anys de ser maltractadors professionals, i ja no tenen capacitat de discerniment.

El curiós d’aquests extremenys enfurismats és que, amb la seva inopia interessada, no s’han esforçat gens ni mica a desmentir el que denuncia el dibuix. Com a resultat de la seva història, farcida de misèria -immigrants a dojo-i alhora de ‘grandesa’ - descubridores a tope- deuen dur en el seu ADN particular que el fet de viure de “l’expoli” d’altres territoris els és innat. Talment com ja van fer amb el “descubrimento”, quan van ser incapaços d’articular cap mena de benestar plausible, ara és possible que el xollo dels Països Catalans també se’ls acabi, un dia o altre. Aleshores podran continuar amb l’ànim ofès i amb el sentiment que tot i tothom els va en contra. Si senyors, si!! No facin cap autocrítica, no reflexionin sobre vostès mateixos i, conseqüentment, no trobin cap altra solució als seus mals endèmics que no sigui la de culpar als altres de tots els seus mals.

Pensin, però, que si escanyen la seva gallina dels ous d’or (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), ja no podran continuar gaudint del magnífic tren de vida de què gaudeixen en l’actualitat. Com que els catalans som gent solidària -a la força, però tant és- i estem obligats a continuar sent-ho, des del nostre exquisit sentit de l’humor els podríem fer una petició: intentin maltractar-nos una mica menys cada dia -potser amb un cop de puny al dia ja faríem el fet- perquè així podran continuar-ho fent durant més temps. Pensin que juguen amb aventatge… els catalans ja hi estem avesats a rebre cops, i el massoquisme ens agrada, però no apretin massa, coi, que podríem revelar-nos. D’acord? I com a consell final, no ens ofeguin del tot, perquè aleshores seríem els catalans qui els oferiríem els nostres vailets perque els prenguessin en adopció.

No et fotis tripis, Peta, que acabaràs anorèxica!!

Us explicaré un conte molt trist. És la història d’una noia que, volent-se casar amb un xicot, va acabar maltractada per un marit que no se l’estimava. Tot això s’esdevenia en un petit poble. El poblet, tot i no ser gran cosa, tenia una mica de tot: hi havia mar i també muntanya, hi picava el sol però també hi plovia sovint, hi havia camins però també parcs i jardins… no era res de l’altra món, però els ciutadans hi vivien prou bé, i se’n sentien raonablement orgullosos.

Tots els que hi vivien o hi havien viscut durant molts anys, havien rebut tota mena d’atacs i prohibicions, abusos i vexacions, per part d’una gent que, provinent de pobles del costat s’havien proclamat amos i senyors de la seva vila, després d’haver-se’n apoderat fent ús de la força. Aquells forasters havien estat molt cruels amb els nostres vilatans, i aquests havien intentat sobreviure a base de fer la viu viu, intentant fer veure que res no havia passat. Aquell esperit de supervivència els havia permès anar tirant com bonament podien, tot esperant que arribessin temps millors. Al cap de molt esperar, el que comandava aquells forasters que havien saquejat i profanat el poblet, va morir i, amb ell, l’esma de tots els qui l’havien seguit i acompanyat. Els nostres vilatans varen respirar alleugerits, imaginant un futur ple de colors, en contrast amb el panorama gris que havien hagut de patir.

I és en aquest context on trobem a la nostra protagonista: la Peta. La Peta era la néta d’uns avis que havien estat personatges memorables del poble. Havien exercit d’alcaldes, un després de l’altre, i ambdós havien mort exercint els seus càrrecs. En les cerimònies de comiat dels dos, tot el poble els havia volgut acompanyar, pel respecte i l’admiració que despertaven entre tots ells. Aquelles virtuts de què havien gaudit aquells alcaldes -l’admiració i el respecte-, el poble les havia transmès a tots els seus descendents inclosa, és clar, la Peta. 

El fumut, per a ella i per a tota la seva família, és que qui feia d’alcalde, i en resum, qui els permetia poder mantenir una caseta i fer un mos de tant en tant, era un nouvingut. El senyor Muntanyola, així es deia l’alcalde, era algú que no tenia cap lligam amb la gran família que ells havien representat, ni tant sols pertanyia a cap de les altres famílies històriques de la vila. Ningú sabia ben bé com s’ho havia fet per arribar a alcalde, però més d’un, i més de dos, asseguraven que tenia un passat fosc. Tot i que tothom en parlava en veu baixa, ningú gosava dir-ho públicament. Nosaltres si que us ho direm, perquè no tenim por de fer-ho: havia treballat, havia fet d’empresari i havia aconseguit fer-se un racó, ell tot sol.

Malgrat tot, perquè enganyar-nos, aquella família no havia estat tocada per la deessa fortuna, i en l’època en què transcorre la nostra història, amb prou feines si podien permetre’s una caseta als afores del poble, ben lluny d’aquells masos i palauets on havien viscut èpoques glorioses els seus avis, sempre evocats. La Peta treballava fent feinetes a l’Ajuntament, mentre que la resta de la seva família malvivia com podia també en els serveis municipals (brigada, clavegueram…) o bé en alguna de les empreses que hi havia al poble.

Malgrat que la Peta acceptava amb humilitat la seva situació, i per extensió la de la seva família, en el fons de la seva ànima hi malvivia un cert ressentiment contra aquell nouvingut, ara esdevingut alcalde. D’amagat de tothom, i sense que ho sabés ningú més que ella i algun familiar pròxim, en el fons anhelava ser alcaldessa algun dia. Pensava, potser amb raó, que el càrrec els pertanyia, perquè abans ho havia estat dels seus avis… fins que aquell coi de forasters els n’havien foragitat. Tot el poble encara recordava el bé que ho havien fet els seus parents, i perquè ella hauria de ser menys que ells? Si més no creia que tenia el dret d’intentar demostrar-los que era ben capaç de fer-ho tant bé, o fins i tot més, que els seus venerables avis. Tot quedava, no obstant, en somnis que s’esvaïen tot just despertar.

La nostra Peta era jove, arrauxada i un xic llunàtica però, misteris de la vida, s’havia enamorat bojament de l’alcalde, tot i la diferència d’edat que es portaven. És sabut de tothom que aquestes coses passen. La Peta, no obstant, era conscient que l’alcalde no es fixaria mai en ella, perquè ella, pobrissona, no deixava de ser una pobre recepcionista de l’Ajuntament, lletgeta, rodanxona i amb un lleuger borrissol dessota el nas. Ei, això que no s’hi fixaria tampoc estava tant clar, eh, a menys que ella es fes notar. I tot imaginant com podia fer-s’ho, se li va ocórrer una gran idea. L’alcalde i tots els que li seguien els passos, només paraven esment dels altres regidors del consistori… bé, tampoc tant, eh!. Si l’alcalde només parava atenció als regidors, ella hauria d’aconseguir ser-ne un d’ells. I dit i fet.

- Fets i no paraules.- va dir-se.

Va començar a parlar amb amics, companys i veïns dels afores del poble. I no va parar fins que va engrescar-los a tots i tot seguit va posar mans a l’obra. La gent del raval tenien uns representants des de feia molts anys, però a qui ningú no feia massa cas. El primer que havien de fer, és clar, era parlar amb ells i demanar-los pas. Els pobres, homes grans com eren, no feien res més que parlar del gloriós passat que la família de la Peta representava, però no acabaven de fiar-se d’aquella joveneta, en qui no sabien veure-hi cap tret que havien caracteritzat als seus avis. Amb el temps, i una mica de mans i mànigues, els venerables ancians van acceptar retirar-se. Ara només havien d’esperar que l’Alcalde convoqués eleccions. Ella, i la resta que l’acompanyaven en aquella aventura, ja estaven a punt.

Quan el senyor Muntanyola va convocar eleccions, la Peta i els seus companys van aconseguir treure representació… molta més representació que la que havien aconseguit aquells venerables avis a qui havien fet fora. I la Peta, sent lletgeta, rodanxona i amb un incipient borrissol sota el nas, aconseguí, a ulls de tothom, semblar més bella del que realment era. Ja se sentia capaç d’aconseguir tot el que havia somiat.

- Ara si que en Muntanyola es fixarà en mi.- pensà.

I en Muntanyola, i amb ell tota la cort que el seguia, s’alegraren d’aquella irrupció a la casa consistorial. Els feia gràcia que la néta d’aquells prohoms de la vila hagués arribat tant amunt tota soleta. En realitat en Muntanyola creia que era gràcies a ell que la Peta s’havia pogut fer un lloc en aquell ajuntament… que no l’havia ocupada, a ella i a bona part de la seva família? Com que tant la candidatura d’en Muntanyola com la de la Peta eren les representatives de la continuïtat del poble, la majoria de vilatans es feren il•lusions que aquella parella durien el poble a superar totes les desgràcies amb que havien hagut de conviure fins aleshores. Així doncs feren reunions per parlar del futur, van quedar per esmorzar, per dinar, per sopar, parlaven elogiosament l’un de l’altre i l’altre d’un, i així sense parar. Dia si, dia també. En Muntanyola i la Peta feia la sensació que s’havien d’acabar comprometent perquè no semblava lògic pensar que, després de tant festeig, tot plegat acabés en no res.

El problema, minyons, és que en Muntanyola no era una presa fàcil de caçar. Sempre havia estat un senyor molt independent, havia flirtejat amb moltes donzelles, però sempre havia decidit continuar amb la senyora amb qui feia anys s’havia unit i amb qui tenia una munió de fills. Al poble tothom el coneixia pel “tasta olletes”, i el nom li esqueia com anell al dit. Tot i que la Peta ja coneixia el tarannà d’en Muntanyola, ella no parava d’insistir-li, mentre aquest l’esquivava sempre amb les mateixes frases fetes:

- “Ja ho veurem d’aquí un temps”, “potser més endavant”, “això avui no toca”….- li deia.

Convençuda finalment que en Muntanyola no trairia la seva esposa ni la seva família política, va optar per la via que va creure més encertada, quan l’amor no acaba de reeixir: el matrimoni de conveniència. I va ser pensar-ho i tot seguit fer-li la proposta.

- Unim els nostres grups i fem de l’Ajuntament el transatlàntic que el poble reclama.- li proposà.

En Muntanyola no li va dir pas que si, però tampoc li digué que no. Veient que en Muntanyola no s’hi oposava frontalment, la Peta va creure’s que li acceptava la proposta. I feliç i joiosa com estava, pensant que per fi ja l’havia aconseguit abastar l’objectiu tant llargament desitjat, començà a difondre la bona nova. A tots els racons de la vila se sentia a parlar ja del futur enllaç. La família de la “núvia” ja es fregava les mans pensant en l’època gloriosa que per fi retornava. Als tiets, cosins, nebots i parents llunyans se’ls feia la boca aigua. Tants anys de misèria podien acabar-se de cop. Retornava la grandesa a la família Peta.

Però nois, allò que malament comença, malament acaba. I com qui no vol la cosa, quan ja tot semblava dat i beneït pel casori, en Muntanyola va despenjar-se i va comunicar -davant l’astorament general- que havia conegut una xicota, familiar llunyana d’aquells forasters que havien arrasat el poble feia anys, que li prometia coses fabuloses per a la vila… i que, home, lletjota com era, i també amb un borrissol sota el nas com la Peta, com a mínim tenia més havers que ella. El pobre Muntanyola intentà explicar-se tant bé com va saber, però no se’n va sortir. Tenia un problema, i és que no podia explicar als seus convilatans que l’Ajuntament tenia problemes de diners… i a la Marijosé, que així s’anomenava la mossa, n’hi sobraven.

La vila quedà commoguda per la notícia. Se’n feien creus.

- Com és possible que en Muntanyola faci una cosa com aquesta?.- exclamaven indignats.

La Peta, menystinguda i menyspreada per l’home en qui havia cregut a ulls clucs, estava destrossada. I amb ella, tota la seva família. La desolació entre els membres del clan de la Peta era absoluta. De la sorpresa inicial van passar per diversos estadis, primer la ira, després la ràbia, finalment la impotència, per acabar anant a raure al ressentiment. Els familiars, amics, saludats, coneguts, i fins i tot algun membre dels Muntanyola van intentar animar la Peta.

- ‘No li facis cas’, ‘oblida’l', ‘ja trobaràs algú altre’, ‘ell no et mereix’, ‘ja tornarà a tu quan s’adoni de l’error’.- li deien, compungits com estaven.

A mesura que passaven els dies, l’idil•li entre en Muntanyola i aquella noia vinguda de molt enllà no acabava de reeixir, perquè la Marijosé volia que ell deixés de ser com era. L’omplia de diners a cabassos, i li xiuxiuejava paraules dolces a l’orella, en la intimitat. Però res de res, en Muntanyola no es deixava enredar, com abans ja havia fet amb la Peta.

Tot i que seguia com sempre, astut i espavilat, en Muntanyola s’anava fent gran, i començava a notar el pes d’haver estat tants anys al capdavant d’aquella vila. Va creure que ja era arribat el moment de cedir el pas a algú més jove que ell. I va ser proclamar-ho, i tot seguit va posar fil i agulla per fer el recanvi. A prop seu sempre hi havia hagut un jove, guapot i elegantó, a qui ell anomenaven el Masover. Semblava el seu successor natural, perquè representava tot el que en Muntanyola havia significat per al poble: empenta, fortalesa, conviccions, etc… Creia, erròniament, que tot el que ell havia fet pel poble, seria recordat i valorat per tots els vilatans. I en certa mesura l’encertava, però obviava el fet que la Mariajosé havia provocat molta angoixa i rebuig entre la gent del poble -per com els tractava-, i alhora menystenia el ressentiment que la família Peta li guardava pel menyspreu de què havien estat objecte. El pitjor, però, no eren només aquelles dues circumstàncies, atès que hi havia quelcom que podia ajuntar-les totes contra la seva persona: era el cap de l’oposició, un senyor anomenat Escarafalls, que no parava de fer bullir l’olla, recordant, dia si, dia també, els episodis de la Peta i la Mariajosé. En Muntanyola estava convençut, no obstant, que el fet d’haver dut la televisió en color, haver creat un servei de vigilància municipal, i haver construït ambulatoris i escoles a dojo, ja eren prou motiu per que el poble el seguís estimant.

Greu error el d’en Muntanyola. El senyor Escarafalls havia anat fent forat entre els vilatans. Era nét, com la Peta, d’una nissaga que també havia estat important en la mateixa època que els familiars d’aquesta. I el senyor Escarafalls estava envoltat de tota una sèrie de gent que, com la Peta, també treballaven per a l’Ajuntament. El senyor Escarafalls, i el seu ‘amic’, un tal Lito, eren els flagells d’en Muntanyola, i arrel de l’episodi de la Peta i la Mariajosé, cregueren que s’havia produït l’oportunitat que havien estat esperant durant molt de temps. Tant en Lito com el senyor Escarafall van començar a cortejar la desconsolada Peta.

- Veus com és en Muntanyola! Ja t’ho dèiem que no era de fiar. Com és possible que hi hagi gent tant malèvola?.- li repetien sense parar.

En Lito era jove, tant com la Peta, i com ella també era baixet, lletjot i calvet. En Lito, en canvi, no tenia a penes borrissol sota el nas. La barrera que el separava de la Peta és que en Lito no era nascut a la vila, sinó que hi havia arribat feia pocs anys, després que els bàrbars. I amb prou feines si sabia parlar la llengua de la Peta. Totes aquestes dificultats però no eren impediment per en Lito, que ambiciós i conscient com era que la Peta era la clau de volta per aconseguir els seus objectius, va començar a invitar-la a prendre el té, van anar a conferències plegats, xerraven pels descosits, i compartien tot el que podien. A base d’insistir i perseverar en Lito va aconseguir que la Peta ja no se sentís tant lletja, malgirbada i bleda com l’havia feta sentir en Muntanyola. La cuidava de meravella, mentre que el successor d’en Muntanyola, el Masover, no volia saber res d’ella. I va aconseguir fer forat en l’ànima turmentada de la Peta. A la Peta en Lito no li feia cap goig especial, però era tant insistent que al final va acceptar ser-ne molt més que amiga.

- Mira, noia, en Muntanyola ja no vol saber res de mi… el nano aquest del Masover és un xulo piscines, i jo no puc quedar-me per vestir sants, així que sortiré amb en Lito.- proclamà solemnement.

En Lito, quan va veure que ja tenia el peix al cove, va voler-li demostrar que, oh sorpresa, podia ser lleig, baixet i parlar malament, però que era capaç de fer coses fantàstiques. I la Peta ho va poder comprovar de primera mà. Va presentar-li a amics seus que treballaven per a la Televisió municipal, a d’altres que treballaven pel butlletí mensual, a uns amics d’una agrupació folklòrica on recordaven les costums del poble d’on provenia en Lito, i finalment… va conèixer els sindicalistes de l’Ajuntament. I tots ells deien pestes tant d’en Muntanyola com del Masover. Allò la va fer sentir reconfortada.

- Tots aquests bons amics entenen el meu patiment i coneixen prou bé qui me l’ha causat.- pensà.

A mesura que passaven els dies, i la relació es consolidava, tot el poble anava ple de comentaris sobre el guapa que era, com havia superat el ‘trencament’ amb en Muntanyola, el bé que s’entenien amb en Lito i amb la família Escarafalls… En resum, des de la televisió i la revista, tothom proclamava que la Peta i en Lito podien menjar-se el món, si volguessin. L’autoestima de la Peta estava pels núvols. Tornava a sentir-se la més guapa de la vila.

Ella i en Lito sortien de tant en tant amb uns amics del Lito: el Juanito i la Maymola, que eren parella, en Serapocacosa, la Queleta, i la Nandeta. Tots eren regidors a l’Ajuntament… com en Joanet Putxinel·li, que era amic íntim de la Peta. Ell també s’afegia a les festes a la mínima que podia. Entre tots ells hi havia una entesa fabulosa, que semblava que hi hagués estat sempre Tots coincidien en que el clan Muntanyola era una nosa pels seus projectes de futur. Era evident, i tots els mitjans de la vila ho proclamaven als quatre vents, a totes hores, que tots aquells amics podrien sumar més regidors a l’Ajuntament que no pas en Masover i tots els seus acòlits.

Malgrat tot ells encara no s’havien fet a la idea que allò era possible. Pensaven que eren massa joves, i que ja els arribaria el dia de fer el salt. Ja tenien un negoci ben muntat a l’Ajuntament, i res els havia de preocupar: tota la família treballava a la seu municipal, i els tiets, avis i oncles que s’havien quedat a les terres ermes de les que provenien ells, estaven molt ben situats. Perquè s’havien de preocupar de tenir més del que ja tenien? Però la Peta i el Joanet no hi estaven d’acord. Havien hagut de patir molt, i ja estaven tips d’esperar.

A base d’insistir i insistir, la Peta i en Joanet van convèncer al Lito que havien de fer fora l’alcalde Masover. En Lito els va donar finalment la conformitat, però a canvi volia que el nou alcalde fos el senyor Escarafalls. Doncs res, com sempre deia en Lito -fets i no paraules-, van preparar-se com anys enrere ho havia fet la Peta, i van esperar, de nou, que l’alcalde -en Masover en aquesta ocasió- convoqués eleccions. I el dia va arribar. I el somni llargament desitjat de la Peta finalment es va fer realitat: la Peta, en Lito i els amics comuns van sumar més regidors que en Masover i els amics de la Mariajosé.

Després de proclamar alcalde al senyor Escarafalls, en Lito ja estava en disposició d’oferir-li a la nostra estimada Peta allò que tant havia desitjat: ser dama consort de l’Alcalde. Van fer els preparatius, les invitacions al casori, la tria de les cançons i tota la parafernàlia que va caldre. I el dia va arribar. Des del balcó de la casa consistorial, la nostra estimada Peta va coronar-se reina de la vila, envoltada pel seu estimat Lito, pels amics Juanito i Manola, i pel primus interpares de la família del Lito, que per res del món volgué perdre’s aquell esdeveniment que, com veurem a continuació, va tenir més transcendència del que la Peta i en Joanet havien previst.

Des que el senyor Escarafall s’havia convertit en alcalde, tot pintava de color de rosa. Els germans, cosins, nebots i cunyats de la Peta vivien a cos de rei. Començaven a viure bé, després de tants anys d’espera. Però, vailets, la felicitat no és mai complerta, i un oncle de la Peta, un senyor sorrut i antipàtic que vivia a la part més feréstega de la vila i que formava part del govern municipal, va gosar cantar-li les 40 a l’honorable Escarafalls, i tot començà a anar pel pedregar. Una part de la seva família no acceptava que aquells nouvinguts decidissin què havien de fer ells. I la pobre Peta es va trobar, de sobte, entre l’espasa i la paret. En Lito li deia unes coses, en Joanet unes altres, i l’oncle Carretó, que així es deia, unes altres.

La felicitat va desaparèixer, per sempre més, del rostre de la Peta. En Joanot va decidir que ja n’estava tip de les seves ínfules, l’oncle Carretó li va dir que la família estava dividida, perquè avergonyia la memòria dels venerables avis que havien encimellat la família, i en Lito li va acabar mostrant la creu que fins aleshores havia sàviament amagat. Si volia que continués la relació, havia de restar sorda, cega i muda. Si no ho feia així, en Lito l’abandonaria, se separaria d’ella per casar-se amb qui de veritat s’estimés, i la deixaria de nou sense feina ni vivenda. I no només a ella, sinó també als familiars que no acceptessin el que ell volia.

La pobre Peta, ofesa pel despit d’en Muntanyola, havia caigut en la tenebrosa xarxa que silenciosament havia teixit en Lito sobre tota la vila. Ni ella ni cap dels seus ja podrien tornar a intentar rescatar l’honor i la grandesa de la família. S’havien fos, en poc temps, el prestigi i el savoir-fair de la família. La tenebrosa nit tornava a amenaçar la nostra vila, venuda i vexada per qui proclamava, a cor què vols, el molt que se l’estimava.

Ara la nostra Peta no para de plorar la seva dissort, mentre les seves llàgrimes brollen ‘amb sense aturador’, com diria aquell amic d’ambdós, quan s’acomiadà per anar vers un destí llunyà.

Els monstres de Palau de Plegamans

Us he de dir la veritat. Durant dos mesos i mig he treballat a la casa dels horrors, envoltat de monstres, personatges al·lucinants i alhora al·lucinògens, de vaques boges, i d’ossets amb pinta de pedòfils. Tot és broma, eh, no us penseu que he pencat en un frenopàtic. Tot es resumeix, tranquils, en què he treballat a l’empresa La Menorquina, i en aquesta empresa de gelats, situada a Palau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental) es dediquen a fer, entre d’altres productes, als quatre gelats dels quals us ofereixo fotos dels seus envasos. Els noms dels productes són dignes d’un estudi en profunditat sobre la conducta sociopata. Penso que si les presons no estiguessin ja prou plenes, seria hora de començar a internar-hi els “creatius” del Punky, la Vacky, el Nanuky i la Morsy. I assegurar-nos, després de tancar la porta de la cel·la, de tirar la clau al mar. El que més m’ha soprès d’aquesta “terrorífica” experiència laboral, és que no pateixo malsons a les nits, ni m’he notat especialment trasbalsat en el meu feble equilibri psicològic. Pel que sembla, els “monstres” són inofensius.

Bé, ara estic a l’atur, companys, i tinc en perspectiva dues possibles feines: redactar els nous estatuts de la Intersindical-CSC de la meva estimada Beló, o bé fer d’okupa a la caseta del gos, allà on s’està edificant la casa gran del catalanisme. Si us dic la veritat, la que més em motiva és la primera, atès la facilitat que suposa. Amb una colla de “frikis” com els que hi ha a la Intersindical-CSC actual, només amb l’incorporació del celèbre article 26, ja farien el fet. Després només els caldria nomenar un nou Secretariat, i aquí si que els puc fer una proposta de candidatura brutal: la Vacky de Secretària Confederal, el Punky de Secretari d’Organització, el Nanuky de Secretari de Premsa i la Morsy de Secretari d’Acció Sindical. Es notaria alguna diferència amb els actuals?

Visc(a) España

Eurocopa 2008: Stalin, Franco, Ataturk, Hitler…

Ahir, a 1/4 de 12 de la nit vaig sentir fàstic. És fàcil d’imaginar el perquè. Era repugnant sentir els xiscles que el gol de Cesc Fàbregas havia provocat entre els meus conciutadans. L’encert del darrer penal del jugador català de l’Arsenal, que donava la classificació per a les semifinals de l’Eurocopa 2008, a la selecció espanyola -enfrontada a Itàlia-, era el tret de sortida a les manifestacions embogides dels espanyols que, desgraciadament, viuen a Catalunya. En el barceloní barri on jo visc, a Les Corts, potser les celebracions no van deixar de ser les normals, o si més no, les previsibles. Segurament més de les que jo hauria volgut sentir, però moltes menys de les que alguns “espanyolistes” haurien desitjat. Tot i que, mirat fredament, van durar molt poca estona, i amb prou feines representaven a petits grups de gent, em van molestar profundament. A mi, afortunadament, encara se’m remou l’estómac quan sento aquell crit gutural dels espanyols bramant el nom del seu estat.

Segurament tot plegat no té més importància, ni tampoc té cap translació a cap més àmbit que no sigui l’estrictament sentimental o al testicular, que és on el pensament espanyol es troba més a gust amb si mateix. No obstant, em sembla destacable la desinhibició amb que, els darrers anys, es va exterioritzant l’orgull de ser espanyol, fins i tot a Catalunya. Segurament és un procés al qual hi hauríem arribat igual (tant li fa si l’haguéssim intentat evitar), atès que la “modernització” i l’”estandarització” d’Espanya a nivell mundial, fan que ja no els sigui vergonyós l’exhibició de llurs insígnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic “conseqüència natural” no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l’ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d’endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d’acceptar-la amb normalitat.

Quan a les escoles, a les famílies, i als àmbits de relació comuns, les referències a la història d’Espanya -més negra que el carbó- han desaparegut, l’aparició d’un nou relat espanyol -discurs, en deien abans- té assegurat el triomf. I enfront d’aquest nou relat nacional espanyol, totalment desacomplexat, els catalans no hi podem oposar cap altre discurs equivalent, no ja tant potent com el dels nostres veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s’agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d’anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D’on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?

El fumut és que ells han sabut “curar” els seus mals, a base de negar que existissin i d’inventar-se un passat fictici i idíl·lic, mentre nosaltres seguim a roda d’aquesta púrria illetrada i analfabeta a qui, no sé per quins set sous, respectem i tractem de forma diferent a com ells ens tracten. És evident que les seves armes són molt potents, i que les nostres, des de fa anys, estan rovelladíssimes. No obstant, estic convençut que, a Catalunya i a Euskadi, els espanyols encara no s’hi senten prou segurs. El que hem d’aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n’hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d’altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.

El diumenge que ve, dia de la final de l’Eurocopa, que jugaran Espanya i Alemanya, pengem als balcons banderes catalanes i alemanyes… però fem-ho després que perdin. Us asseguro que això els deixarà fets una merda, i els farà callar durant molt de temps. Si pengeu la bandera abans, i guanyen, les hòsties les rebríem nosaltres. Sempre he sabut com provocar-los, i us puc assegurar que un espanyol és l’animal més fàcil de provocar. Si al final guanyen l’Eurocopa, fem com deia el gran Cervantes: “Ladran, luego cabalgamos.”

Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més “sagnants” del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d’anys de dictadures)?

Miami: renaixement amb cocaina

El gran periodista Oriol Malló, actual corresponal de COMRàdio a Mèxic, va explicar, el diumenge passat, la conversió de la ciutat balneari de Miami en la gran urb que és actualment. Per explicar la reconversió urbanística va fer referència a un documental, anomenat “Cocaine Cowboys” que es troba penjat al Youtube, i que detalla de forma meticulosa com els diners de la cocaina van servir per transformar la ciutat costanera de la Florida. Us deixo penjat els enllaços a les diverses parts (12) que constitueixen el reportatge sencer, perqué us en feu una idea.

Cocaine Cowboys (quart), Cocaine Cowboys (cinqué), Cocaine Cowboys (sisé), Cocaine Cowboys (setena), Cocaine Cowboys (vuitena), Cocaine Cowboys (novena), Cocaine Cowboys (desena), Cocaine Cowboys (onzena), Cocaine Cowboys (dotzena).

Sobre el Barça i la moció de censura

Fa molts dies que tinc pendent escriure sobre la situació del Barça, arrel de la moció de censura presentada pel senyor Oriol Giralt, que ha estat recolzada per més de 9.000 socis de l’entitat. D’entrada he de dir que el personatge no m’agrada gens. I perqué? Doncs per una raó molt simple: perqué és un kamikaze o un submarí, i no m’agraden ni els uns ni els altres. Segons es desprén de les seves paraules ell ha iniciat tota la moció de censura sense dependre de ningú ni estar en mans d’altres interessos que no siguin els derivats estrictament d’una emprenyamenta, del tot lógica, per les dues darreres temporades. Si realment fos així, encara no veig que hi guanyem fotent fora la Junta directiva actual. Què creu que li passarà al Barça si la moció prosperés? No pretendrà fer-nos creure, a socis i seguidors, que li és indiferent el que passi després del 6 de juliol. Si fos així, evidentment estaríem davant d’un kamikaze. Com que no em crec que un advocat, a qui les coses van millor ara que fa 5 anys (segons va explicar ell mateix), estigui amb disposició ni tingui ganes de passar als anals de la història blaugrana com a “tonto” de l’any, crec que treballa per a persones que no volen mullar-se directament -encara-i que esperen, a l’ombra, que “el brazo tonto de la ley” els faci la feina bruta.

No sé si aquestes persones o grups tenen a veure amb algún dels excandidats a la Presidència del Barça o bé amb persones de la primera Junta Directiva de Joan Laporta, que en van ser foragitats (Sandro Rossell). En qualsevol cas em molesta profundament que persones a les que vaig defensar en el seu moment, es dediquin a minar l’entorn blaugrana, empesos per no sé quines intencions. Si en Sandro creu que ell podria fer-ho molt millor de com ho ha fet el senyor Laporta -i jo comparteixo aquesta criteri-, s’havia d’haver postulat obertament al seu dia, i haver expressat la crítica contra les decisions de l’actual direcció en el moment i el lloc adequat. El problema de no fer-ho així és restar credibilitat a la seva opció, si és que és ell qui mou els fils d’aquesta tramoia.

També he de dir -i en aquest cas parlo directament del bufó de l’obra, no pas del director-, que la foto célebre amb els “boixos nois”, com a mínim per a mi, no té perdó de Déu. Al marge que la persona amb qui es va deixar fotografiar fos un assassí condemnat -fet de per si gravíssim-, em va doldre que el personatge no es disculpés per la foto. Senyor Giralt, aviam si ho entén d’un punyetera vegada.  segurament vosté té raó en dir que no sabia qui era el personatge amb qui es fotografiava, que no sempre es coneix bé a totes les persones de qui un s’envolta, etc, etc, és cert, peró aquests arguments no poden amagar que la foto només és l’inici d’una cadena de despropòsits que el delaten com a persona. El delaten, en primer lloc. perquè assuminr que amb els “boixos nois” un s’hi pot fotografiar sense cap problema, és el mateix que assumir que aquests energumens poden ser bons socis i/o seguidors. No, senyor Giralt, no, no i no!! Qui s’envolta de merda n’acaba escampant la ferum per tot arreu. No malmeti una de les coses bones que el senyor Joan Laporta ha fet des que dirigeix el Club: expulsar-los del club. Aquesta xusma no ens fa cap falta, i si vosté es  troba a gust entre ells, per a mi serà tant xusma vosté com ells. En segon lloc, perque vosté estava obligat a disculpar-se davant dels socis i dels ciutadans que han estat victimes d’aquesta gentussa violenta (no recorda els incidents en la final de la lliga d’hòquei contra el Reus?), i no estava en condicions de carregar contra la Junta per haver fet ús de la seva ficada de pota. Si vosté els dóna munició com aquesta, la culpa és seva, no pas de la Junta. Aquesta només va fer allò que qualsevol faria: furgar en la seva ferida, perqué aquesta ferida és significativa de la seva manca d’escrupols. En tercer lloc -i aquí si que em va caure l’ànima als peus-, la seva insinuació que vosté no sap si el senyor Joan Laporta s’havia fotografiat mai amb un traficant d’armes. Miri, aixó és una idiotesa tan gran que no cal ni comentar-la.

Em fa la sensació que vostè ha aprofitat una situació d’emprenyada lògica per intentar beneficar-se’n, directament o indirecta. I com que no m’agrada la falsedat, tampoc m’agrada vosté ni aquells que, òbviament, s’amaguen darrere seu. Em dol, aixó si, que la meva ràbia i la meva impotència per la nefasta política esportiva d’aquests darrers dos anys quedi en no res per culpa d’un xitxarelo com vosté i tota la seva tropa. Apa siau, senyor Giralt, vagi a prendre vent! Tot just acabada la temporada, pensava que en Joan Laporta, en Txiqui Begiristain, en Frank Reijkaard i bona part de les “estrelles” del primer equip es mereixem una puntada de peu… ara, per culpa seva, n’hi afegeixo uns quants més a aquesta llarga llista: vostés i els que estan al darrere seu. Força Barça, i salutacions cordials al nou entrenador, Josep Guardiola, a qui desitjo tots els èxits possibles, personalment i col·lectiva.

Més “funcionaris”… pitjor Administració!!

Aquest matí estic a casa. Gràcies als camioners, i a una administració que vetlla eficaçment per la mobilitat i el subministrament, em trobo fent una mena de vacances forçades, atés que l’empresa on treballo -previsora com ningú- s’ha trobat amb els magatzems buits. Com que jo no treballo directament per l’empresa, sinó per una ETT, doncs cap a casa… i ja cobraré quan treballi. Faig unes vacances pitjors que les dels aturats. Com a mínim al personal fix els han donat vacances. També és una mala passada per a ells, evidentment, però no tant com per a nosaltres: els treballadors fixos i els aturats amb subsidi cobren, jo i milers de treballadors d’ETT i autònoms, no. Bé, no cal donar-hi més voltes. Amb la Maleni, amb el Zapatero i amb el “desaparecido de Hiznájar” al capdavant, segur que demà m’hauré de fotre igual. Porto tres dies així, i cada dia hi perdo 68€. A qui reclamo?

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m’ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

 Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d’alt nivell. El cost de l’operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l’objectiu de netejar l’administració de desafectes pagui la pena. Els nous “amos” de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l’havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l’administració, si l’únic mèrit que es té en compte és l’obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els “amics” i els “comissaris polítics” a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s’haurien d’incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l’administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s’han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu “regnat”. Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s’ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s’hagués produït en llocs que no existien abans de l’any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l’única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l’expoli i l’ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s’arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a “vividors” i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l’administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l’administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l’amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions… però si als que se’n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 “endollats”, i entendrem moltes coses, inclosa l’elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.

ERC: Resultat fantàstic!

Ho dic ben alt i ben fort: m’han encantat els resultats del “superdissabte” d’ERC. En el darrer comentari que vaig publicar aventurava dues hipòtesis. La primera era que l’amic dels “palurdos” s’aliaria amb el Puigcercós, o bé per pactar una candidatura conjunta, o bé per creuar-se el vots. Em vaig equivocar. Possiblement l’error és fruit de donar una importància excessiva al personatge, i a l’entorn “mediàtic” de què s’envoltava. Cal dir que ja aventurava que el personatge, i llur trajectòria i retòrica, eren nules… però el que se m’escapava és que possiblement el seu paper era el de simple “cabo chusquero”, per a dividir el vot crític, en benefici del seu amo.

Al final del comentari donava una previsió sobre el resultat que, modèstia apart, s’ha acostat bastant al que finalment s’ha produït. Preveia que el Putxi treuria un 44% dels vots (37% + 9%), que en Joan Carretero treuria un 32% (un 28%) i que els carodians estarien en un 24% (26%). Tenint en compte que era una simple estimació, no està gens malament, no?

Al marge de celebrar la meva vista, crec que els resultats són fantàstics pels que desitgem que ERC es renovi definitivament. Cal, però, que en primer lloc ERC acabi de pagar la seva aposta estratègica en pro del govern tripartit, i en aquest sentit la Presidència d’en Joan Puigcercós i la Secretaria General d’en Joan Ridao són la millor garantia que l’error dels darrers 5 anys continuarà acompanyant el declivi electoral d’ERC. Quan la patacada ja sigui històrica serà el moment per fer neteja de tota la porqueria que actualment domina l’aparell, així com de totes les institucions en què els llepaculs i enxufats intenten aprendre els metòdes caciquils ”sociates”, mentre viuen de conya a costa del desprestigi de la institució. Possiblement encara és massa d’hora perquè aquest canvi sigui percebut per la militància com a vital per a la supervivència de la pròpia d’ERC.

El bó de tot plegat és que, tenint-ho tot en contra, en Joan Carretero ha sabut posar en qüestió tot l’aparell “calabrés”. Com que estic segur que tant ell com la Ruth Carandell, i la gent que els acompanyen, no acceptaran formar part de la nova executiva, el temps i els actes del govern tripartit els catapultaran cap a la direcció d’ERC, en un període curt de temps (màxim entre 1 i 2 anys). Ara només faltarà que en Joan Puigcercós guanyi les primàries per a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, i que en Josep-Lluís Carod-Rovira perdi… i tots aquells que esperem amb delit la victòria de Joan Carretero, només hauremd’esperar el resultat de les properes eleccions nacionals. Hem de recordar, per si algú no ho tenia en compte, que ERC és el partit en el que hi ha una contradicció més gran entre el que pensa la militància i el seu electorat: i només cal tenir present que la victòria curta d’en Joan Puigcercós té una cara i una creu: la cara és la legitimitat que la victòria li dóna per liderar el partit… la seva creu és que té un 63% de la militància que no el vol. Quan s’acabi el congrés, el gran espanyol que tenim de President de la Generalitat ja tindrà les mans lliures per fer el què vol… i amb una ERC sense capacitat de fer res que contradigui l’aposta estratègica acordada al seu dia, de donar suport sempre i per sempre a un govern “d’esquerres”, malgrat que sigui espanyol, a la nova direcció d’ERC només li quedarà una política: menjar-se tots els gripaus que Montilla vulgui, a canvi de mantenir les cadires calentes dels centenars de vividors col·locats a l’administració. I això la militància ho pot suportar, sempre i quan visqui de deixar-se encular, però no l’electorat. Joan Carretero, com deia aquell, només et caldrà esperar a veure passar el cadàver de la màfia calabresa per davant teu.

S’ha resolt la crisi d’Esquerra? Jo crec que simplement ha començat la gran crisis. El temps em donarà la raó, ja ho veureu.

Sobre ERC

Cada dia que passa veig més clar el resultat de l’elecció de President i de Secretari General d’Esquerra Repúblicana de Catalunya, i em resulta inconcebible que ningú ho vegi clar, o bé s’atreveixi a expressar-ho públicament.

El President serà el gossot del Ripollés i el Secretari General serà l’inventor “tonto” de l’SD-6 de la sèrie Alias (per si no sabeu de qui parlo, mireu la foto). Coneixent de primera mà diverses anècdotes i històries verídiques sobre els dos personatges (lamentablement vaig haver-me de creuar amb aquests subjectes durant un breu període de temps), tinc claríssim que si alguna cosa els identifica és una mateixa manca d’escrupols i una voluntat de ferro per aconseguir els objectius que desitgen. De l’escolanet no en parlaré massa, perqué la nimietat del personatge és tanta com la buidor dels seus discursos. Són tant lamentables que estic segur, totalment segur, que se’ls deu escriure ell mateix. Si ni tant sols fos capaç d’escriure-se’ls, aleshores hauria de contractar un altre “negre”… l’actual només fa “bofillades” i “palurdiades”.

L’actual Secretari General d’ERC, i aspirant a la Presidència, té les mateixes limitacions intel·lectuals que el seu escolanet, però una capacitat d’atracció i de manipulació superior a la d’aquell, llaurada sobretot a base d’acceptar -a contracor?- que si no tens la intel·ligència dels teus rivals, has de ser més llest, espavilat i malparit que ells. Per això s’ha envoltat sempre de gossos de presa, disposats a tot per a servir a l’amo. En conec alguns personalment, i puc afirmar que han estat degudament recompensats en llocs importants de l’administració pública, tot i ser analfabets funcionals. No hi ha res més segur en aquesta vida, la història ho confirma, que un neci amb càrrec per acabar sent un comissari polític perfecte… i la feina d’aquests individus és tota aquella que permet que el lider elimini els rivals directes a base de fer còrrer rumors, mentides, difamacions, dites totes en veu baixa i en cercles reduïts, tot impedint que al lider se’l pugui acusar directament d’actuar amb les “mans brutes”.

Quan s’és conscient que només es tenen ànsies de poder pel poder, un debat en clau ètica i de compromís amb el país i amb la seva gent (com el que defensa en Joan Carretero) causen una profunda incomoditat i inquietud entre els que s’hi senten directament interpelats, perqué no poden oposar-hi cap valor ni cap exemple de contrari. I en aquesta situació és on es troba actualment ERC. Amb una vella guàrdia entestada en deslegitimar els postualts de Joan Carretero a base de difondre diverses “veritats revelades”: no és prou d’esquerres, viu la mar de bé perqué té molts diners, és un proconvergent declarat, és un idealista, no entén la política “moderna”, i un llarg etcètera més de tonteries sense fonament, però que poden fer forat en una massa “acrítica” i estupiditzada.

Per aquest motiu, durant els propers dies, assistirem a l’espectacle de veure com el gossot i l’escolanet coincideixen en fer un diagnòstic en què la conclusió serà que l’estabilitat d’ERC perilla. I arribarà el moment en què, en un “acte d’enorme responsabilitat política” proposaran una aliança en un projecte de “futur” i de “renovació”, sempre i quan puguin vendre l’operació sense quedar massa malament. I si això no es pogués dur a terme a plena llum del dia, doncs recomanaran als seus fidels que optin per donar suport a un tiquet Puigcercós-Uriel, com a mal menor per impedir el retorn de la bèstia: en Carretero. Com quedaran en Renyer i en Ridao… i a qui importa, si són mocadors d’usar i tirar?

No cal que patiu, catalans, que si aquesta maniobra final s’hagués de fer, es farà o bé des de la seu de la “màfia” calabresa, o bé des de les clavegueres dels Departaments de la Generalitat de Catalunya, que ERC ostenta com a “cortijos”, a través de les “rates” comissariades que els darrers anys hi han anat a raure. Pronòstic final pel dia 7 de juny, dia de les votacions: Puigcercós 44%, Carod 24% i en Carretero 32%. Un final de traca i mocador per un partit polític que continuarà inexhorablement el seu declivi. Tant de bó m’equivoqui, Joan Carretero, però em sembla que els somnis, com el teu, no deixen de ser-ho per molt que volguem… massa cards per tants pocs llirs, al país i al teu partit.