Uns quants que patinen!
En general, el món independentista ha estat ple de gent benintencionada (excepte alguns voltors que encara hi pul•lulen) imbuïdes d’excepcional fortalesa i perseverança, segurament sostinguda en la convicció que si ells no s’entreguen a la causa, s’apagarà la flama de la nació. Aquesta militància conscient, que s’ha de reconèixer, té però defectes greus. L’essencial és que aquest tipus de pensament no concorda amb la realitat, i aquí és on s’esdevé el drama: com que no copsen la realitat, s’hi estavellen. Per això no hi ha cap expectativa que el món independentista surti de les catacumbes on, lamentablement, s’hi ha instal•lat voluntàriament. Parlem de realitats que confirmen el que dic. I em refereixo a les valoracions que aquest món peculiar ha fet sobre el referèndum del 18 de juny, per l’aprovació de l’Estatut d’autonomia.
Només cal mirar les valoracions que en fan, en fòrums com ara Racó Català, Opinió Nacional, Indymedia, i altres tonteries que apareixen per a la xarxa.
Vegem, doncs, les seves opinions i conviccions, per desmuntar-les, cosa no massa difícil altrament, atès que no cal esforçar-se massa per desmuntar el no res. Som-hi:
Els votants contraris a l’estatut no volien coincidir amb el PP.
Aquest és principal argument en funció del qual alguns sostenen la tesi de l’escàs índex del no: amb prou feines un 20% dels vots escrutats. A mi em costa imaginar com es pot ser tant curt per sostenir aquesta tesi. Acceptar-ho seria tant com dir que, majoritàriament, els militants d’ERC i els de l’esquerra nacional, en general, estan instal•lats en la visceralitat, pura i dura. En resum, que són tant immadurs i 
políticament nuls, que sostenen més el seu vot en funció d’amb qui coincideixen, que no pas per convicció. Aquestes llumeneres són incapaces d’entendre que entre els votants del si (amb catalanistes de pedra picada com el senyor Josep Termes o l’Agustí Colomines, i molt d’altres) n’hi havia molts que tampoc ens trobàvem còmodes amb d’altres companys circumstancials de viatge (Justo Molinero, Narcís Serra, Roca Junyent, etc) . Però, contràriament als purs, sabíem distingir el que estava en joc. I en joc només hi havia un Estatut, òbviament millor que l’anterior.
El si ha fracassat perquè no ha engrescat.
Ara resulta, mare de Déu, que els que van d’alternatius s’han cregut la frase aquella que diu “que les eleccions són la festa de la democràcia”. Potser que, després de tants anys fent el ridícul, comencin a descobrir que, en les societats occidentals en què el nivell de benestar és força alt, la ciutadania tendeix a participar menys que no pas en les societats en què es viu en situacions de precarietat, violència o desestructuració social. Això podrà agradar més o menys (a mi no m’agrada), però és així. I si creuen que el si no ha engrescat -cosa que sembla evident-, el que més els hauria de preocupar és que el no ha engrescat encara menys. L’únic cert és que no sabran interpretar-ho: perseveraran en la tonteria.
La maquinària del si era molt poderosa.
El gran argument dels senyors d’ERC i els seus satèl•lits. La maquinària mediatica, política i financera -en resum, l’establishment- ha ofegat l’onada sobiranista que es va expressar el 18 de febrer… L’únic problema que tenen tots aquests politòlegs aficionats és que tenen una tendència innata a fabricar-se realitats, creure-se-les, engrandir-les i sostenir-les contra tota lògica. I quan els seu món endogàmic se’ls enfonsa al voltant, han de buscar culpables allà on només hi ha el seu propi fracàs i incapacitat. Sostenir que la maquinària del si ha disposat d’avantatges per sobre dels del no, és ignorar que en la campanya electoral tots els partits van difondre amb igualtat el seus missatges; que els partidaris del si van tenir tanta presència als mitjans de comunicació com els del no, que les plataformes -que sortien com bolets- eren majoritàriament contràries al nou Estatut. També ignoren, tendenciosament és clar, que la Junta Electoral Central va torpedinar la campanya de foment de la participació, fet que d’entrada perjudicava als partidaris del si, ja que els contraris a qualsevol proposta sempre estan més motivats. El problema és que l’onada sobiranista del 18 de febrer va ser una resposta als atacs rebuts des de les Espanyes i no pas el que alguns van voler veure. I d’aquí el desencís.
L’abstenció ha perjudicat el no.
Aquest és l’argument que menys entenc, la veritat. El fracàs del no, és que no ha sabut convèncer l’electorat, pura i simplement. Ja ho he dit abans… en un referèndum, els partidaris del no sempre són capaços de mobilitzar i d’agitar l’ambient en benefici de les seves posicions, i en un context en què l’abstenció ja es pressuposava alta, el no és reflex que els més convençuts contra l’Estatut eren els espanyols amb residència a Catalunya. Els altres teòrics votants del no (esquerra nacional, convergents sobiranistes i satèl•lits indepes paranormals) no estaven, en general, contra l’Estatut ni contra les millores que s’hi contemplaven. Podien estar en contra les formes com s’havia negociat, contra certes fotografies, contra certes expulsions del govern, però no contra una millora evident. I això és el que alguns no poden pair… Perquè? Perquè no assumeixen que els país, encara, no és sobiranista. I s’acosta el 2014 i no ho suporten.
En el futur, els votants del si s’adonaran del seu error.
Aquest és l’argument que em sembla més demencial. Admetre’l és tant com acceptar que els votants hem de tenir dots endevinatòries. O sia, que quan anem a votar hem de saber, per anticipat, que passarà amb el nostre vot. Als ciutadans se’ns va proposar un text legal, pactat com la llei espanyola que és, en què es formalitzaven una sèrie de compromisos que afecten tots els ciutadans de Catalunya, i en què estan compromesos els governs tant de l’estat com de la Generalitat. El que pugui passar amb posterioritat (alentiment en l’aplicació, resolucions contràries del Tribunal Constitucional, intents de loapització, etc) es veuran, si passen, quan passin. Algú pot exigir als votants del si que ho tinguéssim present a l’hora de dipositar el nostre vot? Senyors del no, si anem amb aquestes tonteries, vosaltres tampoc jugàveu net perquè no sabíeu que passaria en cas que el no fos l’opció vencedora.
L’estatut del 30 de setembre era l’hòstia, i ens el van retallar. Hem perdut la dignitat per un plat de llenties.
Gran part del desencís que corprèn el món sobiranista prové de la falsedat d’aquella infausta data del 30 de setembre. Qualsevol persona intel•ligent sabia de sobres que aquell dia s’havia aprovat una proposta d’Estatut que era un “camelo”. Era un engany de tots els que es van prestar al joc, perquè sabien per anticipat que aquell projecte era això: un projecte de llei que havia de ser aprovat per les Corts i pel Senat (l’Estatut no és una constitució catalana, és una llei orgànica espanyola). Com que fins aquell moment ERC havia venut que un míting electoral era un compromís polític (cèlebre discurs d’en Z.P. quan era candidat i al metro de Madrid no hi pujaven islamistes) , i que aquella proposta ens duria a Ítaca, doncs a menjar merda, i si en sobra -que en va sobrar, i molta-, que se l’empassin els catalans.
Els sobiranistes van creure’s que allò era la penúltima estació abans d’arribar a la independència, i els polítics en realitat ens venien un trenet valencià. Trist, però cert.
