El paviment: un via crucis necessari?
Quan anar a treballar és jugar-te la integritat física
Treballar és un càstig diví. Treballar a la Zona Franca no només és un càstig diví, és directament un viatge a l’avern. I no pas perqué la feina que estic fent sigui especialment desagraida, dura, salvatge… no. És un viatge a l’infern, purament i simple, per que anar a la feina, des de casa meva, no té altre nom. L’estat del paviment és tant lamentable i les condicions d’il·luminació tant nefastes, que l’estrany és que cada dia no s’hi accidenti més gent. Pel meu horari laboral, m’he de desplaçar a la feina al migdia, i torno a casa a la mitjanit. Si em posés a descriure amb minuciositat els sotracs que he d’intentar sortejar per preservar la meva integritat física, potser m’hi passaria tanta estona que finalment avorriria fins i tot les ovelles. Tots aquells que hem de patir diàriament el “passeig” magnífic de la Zona Franca, sobretot en el tram final, saben perfectament de què parlo. Entre la mala senyalització de les línies de separació de carrils, el paviment defectuós, i els celèbres “badens” (no sé com anomenar-los en català), és un miracle arribar sà i estalvi a treballar. I el curiós és que tothom hi arriba, és clar, però recordant, dia si dia també, la família dels responsables municipals que permeten que un estat de coses tant nefast com aquest es mantingui indefinidament. Saben quants vehicles recorren diàriament el polígion de la Zona Franca? Saben quanta gent treballa en aquest immens polígon? Si ho saben, que n’estic segur que si, facin urgentment alguna cosa. Els treballadors que ens guanyem el sou dia a dia, ens mereixem la tranquilitat, si més no, d’anar a treballar amb garanties, sense jugar-nos la vida per guanyar-los el jornal. Barcelona serà una meravella turística a nivell mundial, i no sé quantes collonades més, però els que hi vivim i l’hauriem de gaudir, ens mereixem un mínim de respecte. Prenguin nota, d’un ciutadà que comença a estar fins als collons de tanta inoperància i menyspreu per la seguretat. Si tants discursos es fan sobre la seguretat laboral, potser que els desplaçaments a la feina siguin inclosos en aquest apartat. Segur que tots hi sortiríem guanyant.
