Algunes reflexions estiuenques ( I )
Després d’uns quants dies treballant, no m’he pogut dedicar a escriure tant com m’hauria agradat. Havia promès escriure sobre diversos temes, i a les alçades que estem, alguns d’aquests temes es quedaran definitivament al tinter. Avui em dedicaré a reflexionar sobre determinades qüestions, algunes d’actualitat i d’altres d’intemporals.
Avui dissabte fa menys calor, el futbol no ha tornat encara (tot i que ja s’insinua), i els polítics finalment han desaparegut dels mitjans, agafantforces per tornar a fastiguejar-nos a partir del mes de setembre.
Personalment les coses em van millor ara que el mes passat, tot i que per vestir un sant n’hagi hagut de despullar un altre: el del meu compromís sindical. Espero que en un curt període de temps, l’adaptació a la nova feina em permetrà compatibilitzar la feina i el compromís. Ho desitjo no només per mi, sinó també per no decebre totes aquelles persones amb qui comparteixo projectes i ambicions, totes i cadascuna d’elles imprescindibles pel conjunt. En un grup de persones totes són importants i transcendentals, i l’absència de qualsevol d’elles minva la capacitat de la resta. Així doncs caldrà trobar la fórmula per continuar al peu del canó.
Recuperant el compromís sindical
La migradesa dels discursos, la tendència a esdevenir un grupuscle, i certa propensió al caràcter sectari del sindicat, ens obliga a continuar la denúncia del model sindical que, de forma antidemocràtica, està duent a terme la direcció confederal, amb la connivència interessada de determinats personatges polítics, i la confusió evident d’uns pocs afiliats que creuen -erròniament penso jo-, que d’una simbiosi entre la política i el sindicat en naixerà el sindicat nacional fort que molts desitjaríem.
Un sindicat limitat a l’esquerra nacional, en l’actualitat, seria com ressuscitar tots els cadàvers mal enterrats de l’independentisme des dels 60 fins ara: vindria a ser com filmar una seqüela de la mítica pel•lícula “La noche de los muertes vivientes” de George Romero, en què una colla de zombis es dirigeixen a xuclar el cervell a tots aquells que se’ls creuen en el camí. Francament, 50 anys d’història sindical, farcida de fracassos però amb notables èxits també, no poden acabar esdevenint un simple akelarre de teòrics “alternatius” a sou. Els treballadors del país ens “mereixem més”: ens mereixem un sindicat, no pas una colla d’amics, que de colles d’amics cadascú es fa la seva, i sense haver de pagar una quota mes a mes. Deixem aquest tema per ara, que ja hi haurà prou temps per tornar-hi més endavant.
Petit consell final pels amics “alternatius” del sindicat i del món “alternatiu” en general: no deixeu de penjar un crespó negre a les vostres pàgines web, quan el dictador Fidel Castro la palmi. Els totalitarismes, d’esquerres o de dretes -tant se val-, us ho agrairan eternament i us guanyareu una plaça al cel dels genocides, conjuntament amb Pinochet, Mussolini, Franco, Salazar, Stalin, Hitler, Saddam Hussein, Milosevic, Trotski, Enver Hoxa, Ceaucescu, Kamal Ataturk, Somoza, d’Abuisson i tants d’altres. Bones vacances a tots, malgrat tot.
Un acomiadament ben justificat
Ahir divendres, a la feina, van acomiadar un company. El motiu van ser els habituals enfrontaments que tenia amb bona part de la plantilla, tots ells verbals. Era una persona extremadament violenta en el tracte. Tot i que en les tres setmanes en que he tingut el disgust de treballar amb ell no hem tingut cap enfrontament digne de ser esmentat, el seu acomiadament no el lamentaré en absolut. En realitat tampoc es que sigui un acomiadament, ja que estava en període de prova. En qualsevol cas, l’individu després d’encarar-se amb una companya de feina, i amb l’encarregada, va amenaçar la companya dient-li que li cremaria el cotxe, i que l’enganxaria en un descampat qualsevol dia. A l’empresa “simplement” la va amenaçar amb una demanda per acomiadament improcedent en base a l’assetjament que havia rebut, sobretot de part de la resta de companys. I aquest fet, el de l’assetjament, és el que sona a broma de mal gust. Tal com diria aquella mítica ciutadana en l’anunci del PSC sobre l’estatut, “seria el no va más” que aquest subjecte pogués al•legar assetjament.
M’he plantejat diverses reflexions arrel de l’incident d’aquesta persona. La primera és la preocupació per la dona i pel fill d’aquest noi. Si a l’empresa on treballo, preocupada i carregada de normativa per forçar una bona relació entre el personal -al marge del càrrec que cadascú ocupi-, aquest nano es comportava de la forma que ho feia, que no serà capaç de fer quan en la intimitat de la seva llar, la impunitat li garanteixi descarregar la seva ira i insatisfacció, sense límits, amb els qui tingui més a prop. Segur que en la llar d’aquest individu, la família deuen passar d’éssers estimats a éssers colpejats amb una facilitat extraordinària. Tant de bo no passi allò que fàcilment es pot preveure que passarà.
La segona reflexió que plantejo és sobre l’assetjament. Té delicte que una persona amb les característiques d’aquest subjecte hagi interioritzat que ha patit assetjament, i tingui la poca vergonya de retreure-ho públicament. Gent com ell perceben el món en una sola direcció: la del seu interès. Incapaços com són de sentir cap mena d’empatia o emoció cap al dolor aliè, interpreten que qualsevol queixa sobre les seves conductes (que ells troben normals), constitueixen un atac personal, una persecució injustificada. Evidentment tots, en menor o major mesura, en algun moment de la nostra vida, hem tingut la sensació d’estar perseguits o mal vistos. No som perfectes, ni cal. 
El problema s’esdevé quan aquesta percepció malaltissa es té sempre i davant de qualsevol situació. En el cas de què us parlo tenim la sort que aquest individu no estendrà la seva evident malaltia més enllà del limitat àmbit d’influència que pugui abastar, la família, els amics i poca cosa més. El problema seriós d’aquesta actitud ve quan aquestes malalties -de base personal-, s’estenen i es multipliquen fins a l’infinit a través d’àmbits de decisió d’influència massiva. En quantes organitzacions, grups, entitats, administracions, governs, es percep la queixa amb el mateix punt de vista esbiaixat amb què aquest individu percebia tot el seu voltant.
La insensibilitat, falta d’humanitat, absència d’autocrítica, egoisme exagerat estan massa estesos i en massa àmbits de la societat. I són llavor clara de violència i intolerància. El primer que tots hauríem de tenir present, en relació als altres, és que tenen tanta legitimitat com nosaltres, i que en aquesta igualtat hi ha la base sobre la qual s’estableix la convivència. Ser conscients de la capacitat de cadascú de causar dolor, és el pas previ necessari per evitar de fer-ne. I l’empatia ha de servir, quan l’instint no s’ha pogut reprimir, per tenir la humanitat de demanar perdó perquè fent-ho, apart de restituir l’altre, ens restitueix a nosaltres mateixos. Afortunats, doncs, aquells que són capaços d’entendre l’altre, perquè sabran tractar-lo. Qui és capaç d’empatitzar té tot un món guanyat. Sabrà negociar, sabrà aprendre i serà persona respectada.
Al llarg de les seves putrefactes trajectòries, quans cops es devien sentir assetjats injustament persones com Franco, Pinochet, Macarthy, Milosevic, Castro, Buteflika, Goebels? La seva evident falta de compassió i d’humanitat els iguala, en alguna mesura, al pobre desgraciat que aquest divendres va quedar-se sense feina. El dolor que causarà el company acomiadat, evidentment, el fa diferent de tots els desgraciats que esmento, només en la capacitat de fer-ho al detall o a l’engròs. Aquesta és l’única diferencia entre el maltractador que treballa amb nosaltres i els genocides que confonen el poder amb la seva persona, convertint les seves dèries i follies en col•lectives.
El que haurien de tenir clar els sindicats i tots aquells que continuem defensant als treballadors, és que no tothom que es queixa té raó de queixar-se, per molt que l’objecte de la queixa siguin les “malèvoles” empreses. Cada empresa és un món, així com cada treballador. Saber destriar correctament el gra de la palla és bàsic per enfortir la legitimitat de què volem disposar. Els milers de treballadors que, sense dubte, pateixen algun tipus d’assetjament no es mereixen, en cap cas, que els botxins puguin fer-se passar per víctimes, a la seva conveniència.
Respecte a l’Iraq: els nacionalistes demòcrates han desaparegut?
Una darrera reflexió que voldria fer avui és sobre quelcom que no aconsegueixo entendre. Ja fa mesos, a l’Iraq feliçment alliberat del jou tirànic de Saddam Hussein, s’hi van celebrar eleccions. Uns comicis als quals hi va participar un 85% de la població. Hi va haver observadors internacionals que van certificar-ne una celebració correcta. Ara voldria que algú em digués perquè en determinats àmbits no es dóna legitimitat a aquelles eleccions? Llegint diverses opinions i comentaris fets en diversos mitjans i suports (premsa, ràdio, internet,…) he arribat a la trista conclusió que, per a alguns, s’havia vulnerat la legalitat internacional i que el país estava ocupat il•legítimament. En resum, la invasió il•legal viciava qualsevol fet posterior.
Com a ciutadà català compromès amb la llibertat nacional del meu país, no puc entendre com altres compatriotes, compromesos amb el mateix objectiu final, poden obviar que la legalitat internacional amb que neguen l’alliberament d’Irak és la mateixa amb que es legitima “la no ingerència en els afers interns” d’un estat sobirà, la gran excusa sota la qual governs tirànics i genocides han comés les pitjors atrocitats contra els seus propis ciutadans, en molts casos simplement per reprimir legítimes demandes de reconeixements nacionals.
Combregar a cegues amb pensaments de base clarament estatista, com els defensats pels promotors de la campanya “Aturem la Guerra”, no ha dut a cap reflexió mínimament crítica a l’interior del món nacionalista, que sembla ja immers de ple en el desert intel•lectual, preocupat només per gestionar les migrades engrunes d’una minsa delegació de poder regional. Només em queda l’exasperació davant d’aquesta pèrdua de referents en què viu el món catalanista, que no només es reflexa en el cas de l’alliberament de l’Iraq, sinó que s’expressa també en el silenci còmplice i idiota davant del genocidi de Txetxència o del Darfour, que ja fa mesos i anys que dura.
Els kurds i els xiïtes de l’Iraq han recuperat les regnes del seu destí, sense que cap sàtrapa els dicti com han de fer-ho o quan, ni els reprimeixi brutalment quan no fan el que el dictador vol, i mentre això feliçment passa els polítics d’aquí i la “societat civil” -silenciada a base de subvencions i mobilitzada a base de consignes partidàries- va participant alegrament del discurs estatista antiianqui, talment com xais cap a l’escorxador. Tant de bo els catalans mai haguem de patir la “legalitat internacional” dels estats, que tants ingenus catalans nacionalistes van retreure a George Bush i a Toni Blair. La llibertat d’Irak no té preu. Només cal preguntar-los a xiïtes i kurds. L’únic que lamento, a hores d’ara, és que s’hagin d’usar mentides i interessos econòmics per netejar el món de dictadors. Però mentre no hi hagi cap altre mètode que permeti fer-ho (i a certs “pacifistes” no cal ni consultar-los), benvingudes siguin les falses “armes de destrucció massiva”, si serveixen per alliberar el món de tiranies.
