Primer l’Estatut… ara la RENFE. I tornareu a picar, companys?
Fa molts mesos parlava amb un grup d’afiliats a la Intersindical-CSC -entre 6 i 7 persones- sobre la cèlebre promesa del senyor Rodríguez Zapatero, aquella que deia que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. No cal destacar res d’ aquella promesa, perquè ja s’ha vist que el tal ZP no serveix per altre cosa que enredar el personal… especialment el que es deleix per deixar-se enredar. I aquí és on volia arribar.
D’entre els 7 que èrem en aquella trobada, n’hi havia un que tenia claríssim que aquella promesa havia estat feta en campanya electoral: era jo. Una de les altres persones del grup, una excepcional companya del Penedés, també ho tenia clar, tot i que no s’atrevia a afirmar-ho tant rotundament com jo. Hi havia també un company -el més compromés i lleial de tots- que, davant del dilema, s’inclinava més a donar-nos la raó que no pas a negar-nos-la.
I els altres quatre companys -tres homenets i una doneta- s’obsedien en sostenir que la celèbre promesa del gran líder espanyol l’havia feta sent Presidente del Gobierno. És evident qui tenia raó. Era jo, i per extensió el company i la companya que m’acompanyaven en la defensa de la veritat. L’important de la discussió, no obstant, no era qui tenia raó -que també- sinó el comprovar com a partir d’una falsa premissa sostenien tota una argumentació per justificar que el gran traidor de l’Estatut havia estat l’Artur Mas -per haver-lo pactat d’amagatotis-, el PP de Mariano Rajoy -per haver-ho obstaculitzat brutalment-, i finalment la “brunete” mediàtica, inclosos els militars -per haver supurat tota la mala hòstia i l’anticatalanisme de què havien estat capaços.
Explico aquesta trista anecdòta per que s’entengui el perquè de la facilitat amb què el PSOE converteix Catalunya en un dels dos grans graners de vots de què disposa a nivell estatal, el nostre país i Andalusia. Excepte la doneta de qui us parlava, que seria capaç de votar al mateix Stalin o a Hitler, mentre no fossin de CiU (per això no cal ni tenir-la en compte), els tres companys restants provenien de cultures polítiques tant diverses com l’anarcosindicalisme, l’independentisme violent i l’esquerra nacional (diguem-ne ERC, va!!). I es creien aferrissadament el que deien, essencialment, per un motiu molt concret: perquè sense la negació d’una veritat tant aclaparadora com la que nosaltres els posàvem al davant, cap de les seves veritats prefabricades s’hauria sostingut. 
Per a ells acceptar que el senyor ZP havia promès l’Estatut quan era un candidat conscient que perdria les eleccions, era tant dur com acceptar, tot seguit, que el senyor Artur Mas no hauria firmat res que el senyor ZP no hagués validat també. Suposava acceptar que el senyor José Montilla -aleshores primer secretari del PSC- havia estat l’autèntic Judes d’aquell preciós somni d’estiu anomenat projecte d’Estatut, quan l’endemà mateix d’haver-se aprovat ja maldava per presentar-hi esmenes a Madrid, acompanyant al seu estimat PSOE. També significava fer-se a la idea que el Tripartit 1 i 2 havien sigut simplement pactes per ocupar el poder i la cadira… sense cap voluntat real de transformació al darrera.
I tot això, per aquelles tres pobres ànimes en pena, era tant com assumir que la realitat els pertorbés una il·lusió infantil farcida de mentides i de vanes esperances. I així els va a les tres tristes figures, per acabar concloent, contra qualsevo anàlisi mínimament rigorosa, que potser amb en ZP i amb el PSOE ens anirà millor que amb el PP. Els és igual topar contra la realitat del dia a dia…
Per això deia que a Catalunya, amb el suport explícit o implícit de bona part dels catalanistes progres i esquerranistes que hi ha -com els tres meus tristos companys- el PSOE treurà els vots que vulgui, siguin de la seva primera marca, el PSC-PSOE, de la segona, ERC, o de la tercera, ICV. I si cal, perquè no, dels discapacitats (dit en termes polítics, eh!!) de les sectes, capelletes i casals independentistes tant nostrats que, mentre sommien per l’imminent retorn d’alguna mitificada i renovada Terra Lliure, secretament et reconeixen que, ¡què vols fer-hi noi!, amb el PP serà pitjor… acceptant com a mal menor el PSOE.
Gent que pensem i escoltem la política -encara en queden-, i que en funció d’això fem i decidim, hem de malviure amb criatures infantils i patètiques que ploren amb llagrimes de cocodril el record d’una època inexistent, mentre emmerden amb el seu penós present el de tota la nació. Catalunya serà sempre socialista… mentre analfabets com vosaltres us ompleneu la boca fent ús de la seva defensa en va.
Dedicat a tres companys del sindicat a qui apreciava personalment… però a qui políticament era impossible fer-ho. La intel·ligència no permet tanta rebaixa.
