Mileuristes: mil cops idiotes!!!

Cada cop més som multitud els que freguem aquesta condició social: els qui amb prou feines guanyem 1000 € al mes. No tinc intenció d’enredar ningú si dic que hi ha feines que ni tant sols s’haurien de pagar a 1000 €, perquè realment no s’ho valen. I en aquest cas parlo, per exemple, de la feina que estic fent jo actualment. És una feina en la qual es treballa poquíssim, sense cap control de qualitat, sense que es requereixi cap mèrit per dur-la a terme; francament no m’estranya que es pagui aquest salari. El problema de bona part d’aquestes feines considerades mileuristes, és que ni tant sols et serveixen per aprendre res de positiu, ni tant sols són útils com a trampolí cap a altres objectius laborals més ambiciosos i, com no, millor remunerats. Són feines que les acabaran fent dones i immigrants, les primeres com a complement salarial del marit o de la parella, i els segons perquè la gran majoria dels que vènen amb prou feina tenen capacitació per fer-ne d’altres: amb prou feina tenen la força física i la capacitat de sacrifici (més hores que un rellotge) com a úniques credencials.

El que és molt clar, i qui no ho vulgui veure, és que és idiota del tot, és que aquesta situació no preocupa a ningú dels qui en “teoria” més se’n preocupen: els polítics d’esquerres, els sindicalistes de moqueta i despatx, els empresaris aparentment “molestos” per la impossibilitat de tenir plantilles estables, etc. A tots aquests senyors i senyores (cap dels quals guanya 1000 miserables € al mes), ja els va bé el sistema, perquè els permet anar acumulant beneficis -els empresaris-, predicar els mals del “neocapitalisme” -els polítics progressistes-, i justificar qualsevol baixada de pantalons a canvi de privilegis particulars per a les seves organitzacions -els sindicalistes-. Algú podria dir que jo faig demagògia, és possible. L’únic inconvenient de tractar-me a mi de demàgog és que els fets, i no pas les paraules, em dónen la raó. Vegem-ho, i m’haureu de donar la raó… us agradi o no.

He parlat un munt de vegades amb els meus responsables directes a l’empresa on treballo, sobre aquesta qüestió: pagar més per assegurar plantilles estables i consolidades. La resposta sempre ha estat la mateixa: el sistema funciona raonablement bé, la feina surt correctament, si algún cop s’han de pagar hores extres, es paguen i no passa res, i finalment, a tall de conclusió: si no t’agrada com treballem, pots canviar d’empresa, perquè l’empresa no canviarà. Més clar impossible, oi?

Els sindicalistes, tots preocupats per la situació dels mileuristes, són els primers a signar convenis en els quals s’estableixen sous per sota dels 1000 € mensuals, i en alguns casos fins i tot incloent-hi les pagues extres. Però no us amoineu pas, perque els temes que més tenen a la seva agenda mediàtica actual són: la conciliació de la vida familiar i laboral, i els accidents de treball. Davant d’aquestes problemàtiques si que posen el crit al cel, després, és clar, que algún pobre desgraciat es mati o es fereixi a la feina… abans no faran res, no us amoineu, perquè l’estabilitat i la continuïtat de les empreses passa per damunt de qualsevol altra objectiu. I sobre la conciliació de la vida familiar i laboral…, què dir!!! Un gran tema aquest, sobretot si tenim en compte que la majoria dels qui ho reclamen “sindicalegen” en empreses públiques, semipúbliques o en momopolis estatalitzats, on totes les millores que obtenen acaben sent pagades per la gran majoria de treballadors d’empreses privades que, de privilegis com aquests, no en veuen pràcticament cap.

I els polítics d’esquerres (l’anomenada “gauche divine”), doncs a veure-les venir i a omplir l’electorat amb diatribes i eslògans buits i demagògics, advertint als treballadors que amb la dreta tot anirà pitjor, ocultant-nos que la “dreta demoníaca” ha pogut actuar amb impunitat després que els seus “amics” d’esquerres els hagin fet la feina bruta. Només caldria recordar les grans reconversions industrials dels anys 80 i els pactes previs i posteriors, entrada a l’Euro inclosa, per adonar-se’n. Però no patiran pas per res perquè des de la torre de marbre en la què viuen instal·lats, la xusma mileurista és la púrria més fàcil de convèncer amb qui mai s’hagin hagut d’enfrontar: només els han de receptar la medicina “PPera” o el retorn de la dreta catalana (Convergència o Unió), per convencer-los que la seva salvació està en votar-los a ells. I els idiotes mileuristes, com les ovelles quan van a l’escorxador, en silenci.

Dedicat als crèduls que encara creuen que hi ha diferències entre dretes i esquerres